El preparat medieval comporta un record i reconeixement al controvertit Benet XIII (Illueca, 1342 - Peníscola, 1423), una de les figures espanyoles més universalment conegudes el nom del qual s’associa al de la ciutat de Peníscola.
L’il•lustre aragonés Pedro de Luna, conegut com el Papa Luna, es refugia a la fortalesa templera de la ciutat en ser destituït com a pontífex per no acceptar la corrupció del clergat i declarar la seua renúncia al joc de domini polític. Benet XIII, personatge històric excepcionalment culte i de caràcter polifacètic, es reclou així a Peníscola i convertix el castell en palau i biblioteca, on compon el Libro de las consolaciones de la vida humana, considerat com un dels més antics assajos filosoficoreligiosos de la llengua castellana.

La descripció de la recepta de la tisana va ser "magistralment preparada a favor del Papa Luna", segons consta documentalment, per la qual cosa la Tisana papal figura com a Pulveris Papae Benedicti de Luna perquè és un fàrmac natural pres pel pontífex. Aquest preparat medicinal va refer el Papa Luna de les seqüeles produïdes por un enverinament frustrat que va patir el 1418. Tanmateix, hi ha dos versions possibles per les quals el papa de Peníscola va triar aquest beuratge per refer-se: la primera versió manté que la tisana va ser prescrita al vell pontífex pel seu metge Jerónimo de Santa Fe, la segona opció apunta que va ser ell mateix qui, pel seu coneixement en medicina, va sol•licitar al prestigiós gremi d’apotecaris valencians que acreditaren la fórmula com a magistral. En qualsevol cas, es tracta d’un medicament d’herbes medicinals pres pel Papa Luna i administrat principalment en pols triturada, preparació equivalent a l’ús actual del medicament en càpsules, i en forma de beguda d’herbes obtinguda per infusió.

La fórmula medieval documentada el 1601 ha permés conéixer la composició i les aplicacions per a la recuperació de la infusió medicinal. La recepta del preparat deixa, a més, constància de l’empremta que l’obra Antidotarius, del cèlebre metge Arnau de Vilanova, un dels volums de medicina de la biblioteca pontifícia peniscolana, ha exercit sobre la composició del beuratge medicinal.